Recordo un dia que en Lluís, em va dir «Ei, en Hendrix! brutal, quina sensibilitat!!». No se en quin moment exactament, però si em ve a la memòria que alguna vegada jo li havia comentat alguna cosa sobre aquest talentós músic, i a raó d’aquest fet va venir el seu comentari. Recordo perfectament la seva expressió; expressió d’aquell que de cop, sense saber com, havia comprès. Hendrix era únic, no pel seu virtuosisme, ni per la seva posada en escena, era un geni per la capacitat crua que tenia d’expressar emocions, explicar històries sovint descarnades dotat d’una musicalitat psicodèlica i còsmica alhora que fortament arrelada al seu temps, a la seva història y a la seva terra, quasi desenterrant la tradició més oculta del vell Tennesse, encara que ell era de Seattle, Washington.