Anem a posar els punts sobre les is. Un cop més, els mitjans de comunicació passen de puntetes per damunt de fets que són essencials per entendre la situació político-econòmica d’aquesta Europa —paraula d’origen grec— cada vegada més fràgil, tensionada i condicionada pels interessos dels principals actors polítics i financers del moment.
Vam romandre en silenci davant el traspàs de poders a Itàlia i Grècia. Els mitjans van minimitzar el rerefons d’aquells moviments, tot i la incomoditat que despertaven en una part important de la ciutadania. A la pràctica, allò va suposar substituir dirigents escollits a les urnes per tecnòcrates no escollits directament pel poble, figures sovint allunyades del debat públic i del control democràtic.
Si el sistema democràtic ja es trobava en un estat de mínima credibilitat —amb urnes, parlaments i procediments formals que sovint no eviten la desconnexió amb la ciutadania—, aquests episodis van alimentar la percepció d’una erosió profunda. Els principals beneficiaris d’aquell context no van ser els ciutadans, sinó els mercats financers i les seves estratègies especulatives.
Posem noms sobre la taula.
Lucas Papademos, nomenat primer ministre de Grècia després de la dimissió de Papandreu; Mario Monti, designat primer ministre a Itàlia després de Berlusconi; Mario Draghi, president del Banc Central Europeu. Tots tres amb trajectòries vinculades a institucions financeres internacionals i, en diferents etapes, a Goldman Sachs.
Goldman Sachs és un dels bancs d’inversió més grans del món i ha estat assenyalat, juntament amb agències de qualificació com Moody’s, per la seva participació en dinàmiques que van contribuir a la crisi financera global. El 2007 va obtenir beneficis multimilionaris en operacions relacionades amb productes hipotecaris d’alt risc (subprime) que posteriorment van col·lapsar. Diverses investigacions van documentar com, mentre es comercialitzaven aquests productes, també s’hi feien apostes en contra als mercats financers. No és una teoria: està àmpliament analitzat i publicat.
Papademos havia estat vicepresident del Banc Central Europeu i anteriorment vinculat a la Reserva Federal de Boston. Monti havia participat en fòrums internacionals com la Comissió Trilateral i el grup Bilderberg. Draghi havia estat vicepresident per Europa de Goldman Sachs abans de presidir el BCE. Les connexions existeixen, i el debat legítim és quin impacte tenen aquestes trajectòries en la presa de decisions públiques.
La pregunta de fons és inquietant: com és que figures provinents del mateix entramat financer que va contribuir a la crisi són presentades com l’única solució per sortir-ne? Fins i tot alguns mitjans nord-americans van parlar d’un “Govern Goldman Sachs” a Europa.
S’ha intentat instal·lar la idea que la crisi va ser un accident, una relliscada sistèmica. Però molts indicadors apunten a una dinàmica estructural: un model que socialitza pèrdues i privatitza beneficis.
El patró que molts analistes descriuen és aquest:
- Es tensionen els mercats i es dispara la prima de risc mitjançant dinàmiques especulatives.
- Els estats es veuen obligats a endeutar-se per estabilitzar la situació.
- Els préstecs arriben condicionats a retallades socials i privatitzacions.
- El malestar social creix fins a fer acceptable qualsevol “solució” que prometi estabilitat.
- Les decisions clau passen a mans d’elits econòmiques amb una capacitat d’influència enorme.
Aquest esquema no és nou; ha estat estudiat en altres contextos històrics i geogràfics. El debat és si a l’Europa del segle XXI hem vist, en part, una versió sofisticada d’aquest mateix mecanisme.
El que sí que és indiscutible és que la crisi va comportar una transferència massiva de recursos públics cap al sector financer, una pèrdua de drets socials i una erosió de la sobirania econòmica de molts estats.
Si volem recuperar la dignitat col·lectiva, el debat no és només econòmic: és democràtic. Cal transparència, control ciutadà real sobre les decisions estratègiques i una reflexió profunda sobre el model d’endeutament i de governança financera internacional.
Grècia va ser el primer gran laboratori. Després van venir altres països.
La qüestió no és cridar, sinó entendre. No és simplificar, sinó exigir responsabilitats. I, sobretot, no resignar-se a la idea que no hi ha alternativa.
La sobirania no és una paraula buida. És el dret dels pobles a decidir el seu futur sense tuteles opaques ni interessos que operen a l’ombra.
Deixa un comentari