Recordo un dia que en Lluís, em va dir «Ei, en Hendrix! brutal, quina sensibilitat!!». No se en quin moment exactament, però si em ve a la memòria que alguna vegada jo li havia comentat alguna cosa sobre aquest talentós músic, i a raó d’aquest fet va venir el seu comentari. Recordo perfectament la seva expressió; expressió d’aquell que de cop, sense saber com, havia comprès. Hendrix era únic, no pel seu virtuosisme, ni per la seva posada en escena, era un geni per la capacitat crua que tenia d’expressar emocions, explicar històries sovint descarnades dotat d’una musicalitat psicodèlica i còsmica alhora que fortament arrelada al seu temps, a la seva història y a la seva terra, quasi desenterrant la tradició més oculta del vell Tennesse, encara que ell era de Seattle, Washington.
D’àvia cherokee i avi escocès, sorgí el geni, una mixtura brutal de cultures on era evident que l’adn li havia donat un do, una sensibilitat extrema i metàl·lica, distorsionada i aclaparadora amb la que va construir tot un llenguatge, una manera de fer i de transmetre que va fer que molts dels que varen venir després és veiessin fortament influenciats. Emotivitat pura, autèntica, genuïna i com dèiem, extremadament sensible. Recordo aquell moment, em va quedar gravat per que em va cridar molt l’atenció. “A sant de què ara em surt amb això en Lluís?” Reconec que em vaig inflar, i em vaig posar content, «mira que bé, a en Lluís li ha arribat!» Parlo de fa molts anys, molts.
En Lluís era un no parar d’alimentar-se i alimentar als altres, sempre aprenies al mateix temps que n’aprenia de tu, amb el que parlar sempre era anar més enllà, amb les seves reflexions i tu les teves, i et posaves d’acord, sí o sí, era molt difícil no trobar-se al llarg de la conversa, diria que pràcticament impossible.
A Grècia, a l’antiga, es feia servir sovint un verb que no té traducció simple en cap altre idioma: “agorazein” que significa anar a plaça a veure que es diu, per tant, parlar, veure’s amb els amics, filosofar mentre es passeja, a comprar o vendre, o simplement sortir de casa sense rumb concret, jaure parant el sol i deixar que l’estómac faci de rellotge inequívoc fins l’hora de fer un mos, ressagar-se fins formar part de la multitud a ritme complaent.
Ahir vàrem acomiadar-nos d’en Lluís, i de la mateixa manera que no podem explicar de manera simple que vol dir “agorazein”, aquesta bellíssima forma verbal que descriu amb la perfecció de la senzillesa, tota una cultura i manera de viure la vida, no només vàrem a anar a donar el condol, ànims i amor a la família més propera, sinó que ens varem veure donant-nos mostres de tendresa, d’afecte i de solidaritat els uns als altres, on tots i totes ens sabíem una mica perduts, i a on un bocí de nosaltres mateixos ens deia adeu i li desitjàvem bon viatge, mentre en Lluís anava passejant entre tots i totes, abraçant-nos, agafant-nos les mans, acaronant-nos, apaivagant la nostra tristor. Ahir, quan marxàvem, ens vam endur en Lluís amb tots nosaltres, al cor, a l’ànima, formant part de la nostra hemeroteca més íntima… on el cuidarem, recordarem i li explicarem, que hi ha hagut avui a plaça, amb qui ens hem vist i que ens hem explicat, per on hem passejat, fins deixar que la son ens faci el seu rellotge.
Bona nit Lluís, fins demà.
Deixa un comentari