L’any 1993, davant els jutjats de Girona, un grup de joves es va declarar insubmís al servei militar obligatori —sí, aquell que obligava a preparar-se per a la guerra— i també a la prestació social substitutòria. Aquesta darrera era percebuda com un càstig encobert, un mecanisme per desactivar la força política de la insubmissió i reduir-la a simple tràmit administratiu. El que es demanava no era cap privilegi, sinó l’abolició dels exèrcits i el rebuig frontal a la resolució bèl·lica de qualsevol conflicte.
Algú va escriure que les guerres consisteixen en homes d’edat madura, que es coneixen i s’odien, enviant milers de joves a matar-ne d’altres que ni coneixen ni odien. Costa trobar una perversió més obscena.
Aquell gest no pretenia superioritat moral ni lliçons ètiques. Però sí que implicava risc. Dos anys, quatre mesos i un dia de presó pendien sobre aquells qui van decidir desafiar un sistema considerat injust, inhumà i cruel, sobretot amb els qui encara havien de venir. Alguna cosa es devia fer bé: fa temps que fills i nets ja no són cridats a files.
Les paraules de Josep Roth ressonen amb el pas dels anys: “La alegría de haber bregado en la juventud por un ideal sigue determinando nuestra conducta mucho después de que la duda nos haya vuelto lúcidos, conscientes y desesperanzados.” Hi ha ideals que, tot i erosionats pel temps i la lucidesa, continuen marcant el rumb interior. I potser, simplement, haver lluitat atorga el dret a opinar, un dret que molts van pagar car.
Mentrestant, les imatges que arriben són desoladores. Bombes. Morts. Civils. Soldats. Èxodes interminables. I la sensació inquietant que no s’avança, o pitjor encara, que no es vol avançar. Sempre acaben pagant els mateixos molts les decisions dels mateixos pocs.
Avui és el poble d’Ucraïna.
Ahir va ser el poble sirià, atrapat en el seu enclavament estratègic.
Va ser l’iraquià, condemnat per unes armes de destrucció massiva que mai no van aparèixer —i que, si haguessin existit, difícilment haurien estat responsabilitat del poble.
Va ser l’antiga Iugoslàvia, sota la mirada impassible d’una comunitat internacional que va tolerar l’horror.
Va ser Líbia, mentre Gaddafi era tolerat i festejat, fins que va deixar de ser útil.
Fa més de mig segle que és el poble palestí, sota l’incompliment reiterat de resolucions que haurien de garantir drets i justícia.
Va ser Ruanda. El Congo. El Sàhara. La llista no s’acaba.
Hi ha guerres de primera i guerres de segona categoria. I, inevitablement, víctimes de primer i de segon ordre.
Tant de bo la solidaritat que avui desperta Ucraïna s’estengués amb la mateixa intensitat a tots els conflictes. Tant de bo les polítiques migratòries fossin igualment coherents amb els valors que es proclamen. Però el dubte és persistent.
Tot el suport al poble ucraïnès. I també als oblidats d’Occident i d’aquesta vella Europa que, massa sovint, es mostra vella no només pels anys, sinó per la sordesa i la ceguesa moral.
Deixa un comentari