I no, no em penso callar

Hi ha frases que cauen com un escopit a la cara. Frases que no només insulten, sinó que retraten una societat que s’està acostumant massa a l’odi, a la simplificació i a la deshumanització. Avui n’he sentit una. Una d’aquelles frases que es diuen sense pensar, amb una barra inquietant, com si fos un comentari qualsevol. Però no ho era. No era un comentari. Era una manera de mirar el món. I, sobretot, era una manera de decidir qui mereix respecte i qui no.

I jo no puc callar davant d’això.

Perquè la gent migra. La gent s’ha mogut sempre. S’ha mogut des que existeix la humanitat. Migrar és tan antic com la gana, com la por, com la guerra, com la necessitat de sobreviure. I també és tan antic com l’esperança. Perquè ningú abandona casa seva per gust. Ningú deixa enrere el seu carrer, la seva llengua, la seva família, la seva infància, la seva història, només perquè un dia es desperta i decideix complicar-se la vida. La gent marxa quan quedar-se és pitjor. Quan quedar-se és morir lentament. Quan quedar-se és condemnar els fills a un futur de misèria o de violència.

La migració no és una amenaça. La migració és una resposta. Una resposta a un món injust que reparteix la seguretat i les oportunitats com si fossin privilegis reservats per a uns quants. Una resposta a un sistema que explota països sencers, que els xucla recursos i després s’escandalitza quan les persones d’aquests llocs intenten venir a buscar una vida que sigui mínimament digna.

Però el més pervers de tot plegat no és que hi hagi gent que migra. El més pervers és com la societat receptora decideix a qui li diu “migrant” i a qui no. Perquè hi ha migrants que arriben amb una motxilla i por als ulls. Migrants que venen en pastera, en furgonetes, en autobusos nocturns, caminant, amagats, perseguits, trencats. Migrants que venen sense res. Migrants que han hagut de deixar la seva vida enrere perquè el seu país ja no els permetia viure. I aquests són els que reben insults. Aquests són els que són assenyalats. Aquests són els que, només trepitjar terra, ja són sospitosos. Aquests són els que, abans de dir el seu nom, ja han estat convertits en un problema.

Però després hi ha un altre tipus de migrant.

El migrant ric.

El que ve en avió, en primera classe, mudat, perfumat, amb el maletí i un somriure de superioritat. El que no busca feina, sinó propietats. El que no ve a sobreviure, sinó a invertir. El que compra edificis sencers, apartaments, cases, i els converteix en actius financers. El que entra als pobles com qui entra en un supermercat: a veure què pot comprar. El que està disposat a pagar el que calgui, no per viure-hi, sinó per especular. El que pot adquirir habitatge públic reconvertit en mercat privat, el que pressiona els preus, el que expulsa els veïns, el que transforma els carrers en aparadors i els barris en decorats.

I curiosament, aquest no és migrant. Aquest és “inversor”. Aquest és “expatriat”. Aquest és “resident estranger”. Aquest és “gent que aporta valor”. Aquest és benvingut. A ell ningú li diu que “torni al seu país”. A ell ningú li escup odi. A ell ningú li exigeix que s’integri. A ell ningú li pregunta si ve a delinquir. A ell ningú li retreu que col·lapsa serveis. A ell ningú li atribueix la culpa de res.

Perquè el racisme i el classisme van de la mà. Perquè l’odi, moltes vegades, no és contra el fet de venir de fora: és contra el fet de venir pobre. Contra el fet de venir vulnerable. Contra el fet de venir sense protecció, sense privilegis, sense padrins. Contra el fet de venir amb la pell equivocada o amb el cognom equivocat. Contra el fet de venir amb accent, amb cansament, amb necessitat.

I això és una vergonya.

Vivim en un món on el capital té més drets que les persones. Un món on els diners travessen fronteres sense problemes, però els éssers humans han de jugar-se la vida per creuar-les. Un món on un compte bancari és més important que una història personal. Un món on la pobresa es criminalitza i la riquesa s’aplaudeix encara que sigui destructiva.

I enmig d’aquest escenari, apareixen els discursos d’extrema dreta, els discursos feixistes, els discursos que necessiten un enemic per sobreviure. Perquè quan no tens solucions, necessites un culpable. Quan no vols tocar els interessos dels poderosos, busques un cap de turc. I és fàcil assenyalar el que arriba cansat, el que no té veu, el que no té influència, el que no té representació.

Així es fabrica la por. Així es fabrica l’odi. Així es fabrica el vot.

I és molt perillós perquè aquest discurs no comença amb violència explícita, sinó amb frases dites al bar, amb comentaris casuals, amb insults disfressats d’opinió, amb prejudicis repetits fins que semblen normals. Però el final d’aquest camí sempre és el mateix: una societat més cruel, més tancada, més ignorant, més covarda. Una societat que oblida que qualsevol de nosaltres, en altres circumstàncies, podria haver estat l’altre.

Defensar la migració no és romanticisme. No és bonisme. No és ingenuïtat. És una qüestió de memòria, de justícia i de decència. És entendre que la història del món no s’ha escrit amb gent quieta, sinó amb gent que s’ha mogut. És entendre que ningú hauria de ser insultat per intentar viure. És entendre que el problema no és el qui ve amb les mans buides, sinó el sistema que fa que uns hagin de marxar i que altres puguin comprar-ho tot.

I és també entendre una cosa bàsica: que quan una societat accepta que es pot parlar d’un col·lectiu com si fossin animals, com si fossin una plaga, com si fossin menys humans, aquesta societat ja ha començat a perdre’s. Perquè avui són “els migrants”. Però demà serà qualsevol altre. I quan normalitzem l’odi, no estem protegint res: estem construint un futur miserable.

Jo no vull viure en un lloc on la por sigui l’idioma oficial. No vull viure en un lloc on l’empatia es consideri debilitat. No vull viure en un lloc on s’aplaudeixi l’inversor que expulsa veïns i es criminalitzi la persona que busca una oportunitat per alimentar els seus fills.

I no, no em penso callar.