Els PIGS, els deutes de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, entre d’altres, però sobretot el que fa referència als pobles del “sud”, que som tan ganduls i malbaratadors… diuen.
Parlem, per exemple, de la d’Alemanya, la seva gran rescatadora per a benefici de l’enginyeria financera i per a tranquil·litat dels mercats.
Per parlar d’aquest deute, no cal recórrer a arguments de caràcter moral o cultural, que, malgrat la seva solidesa i certesa, podrien ser titllats de retòrics per alguns cretins; només caldrà parlar de diners; res de sentimentalismes: real money.
Sabeu quin és el país europeu que més rotundament i amb més èxit s’ha negat de forma reiterada al pagament dels seus deutes? No és cap altre que Alemanya. I no es tracta de deutes derivats de la mera especulació financera, sinó de deutes derivats d’indemnitzacions de guerra: és a dir, de deutes contrets per haver envaït, destruït, saquejat i matat.
Després del Tractat de Versalles (1919), l’Alemanya perdedora de la I Guerra Mundial va ser condemnada a pagar reparacions de guerra als aliats per valor de 226.000 milions de marcs d’or, una xifra impossible, fixada per castigar la bel·licosa nació i de posar fre a una ràpida recuperació que pogués veure’s seguida de noves hostilitats. Entre el 1924 i el 1929, la república de Weimar es va mantenir gairebé exclusivament dels préstecs rebuts dels Estats Units (més d’un bilió de dòlars), destinats en part a sufragar les indemnitzacions assenyalades. Però la situació per a Alemanya es feia insostenible, i el crac del 29, a més d’enormes pèrdues per als prestadors, va obrir la possibilitat a la renegociació del deute: així doncs, el 1930 (Pla Young), aquesta ingent obligació de pagament va quedar formalment reduïda… a la meitat (112.000 milions). Entre 1931 i 1932, i atesa la situació de l’economia mundial, els EUA decideixen condonar els deutes de guerra a França i el Regne Unit, els quals, al seu torn, renuncien com a creditors a bona part del deute alemany (Moratoria Hoover i Negociacions de Lausanne). Resumint, el 1932, Alemanya va aconseguir una reducció neta de més del 98% dels deutes a què l’obligava haver posat en marxa la I Guerra Mundial, i el 1939, quan posa en marxa la segona, l’Alemanya de Hitler suspèn unilateralment tots els pagaments, inclòs aquest 2%.
Acabada la II Guerra Mundial, la història es repeteix: Alemanya és condemnada a pagar quantíssimes indemnitzacions de guerra, però, al cèlebre Tractat de Londres (1953), els EUA, desitjosos de convertir la nova Alemanya federal en un pilar de l’OTAN davant del bloc soviètic, aconsegueixen “convèncer” 20 països –entre ells Grècia– perquè accedeixin a una condonació “de facto” de tots els deutes alemanys derivats de la Gran Guerra. Tot i això, aquest extraordinari tractament de favor –i les favorables polítiques estrangeres perquè el país “perdedor” recuperés aviat el superàvit comercial– no van ser obstacle perquè Alemanya seguís reclamant-li a una Grècia envaïda, espoliada per les seves tropes i amb un milió de morts … tots els deutes anteriors a la guerra des del 1881. No va ser obstacle perquè, el 1964 -i amb l’ajuda de Georgios Papandreou (avi) i Kostas Mitsotakis–, Alemanya aconseguís el reconeixement d’aquests deutes per part del govern grec, engrossides a més amb una altíssima prima de risc que fa que encara s’estigui pagant. I tampoc no va ser obstacle perquè, el 1990 –quan la unificació d’Alemanya obligava a revisar els termes del Tractat de Londres i a reprendre el pagament de les indemnitzacions congelades en virtut del mateix–, l’Alemanya de Kohl es negués novament a pagar la major part d’aquest “vell deute” i països com Grècia seguissin sense trobar justícia.
No ens enganyem amb falses lliçons de moral: l’anomenat “miracle” de l’economia alemanya es basa primordialment en l’impagament reiterat dels deutes per indemnitzacions de guerra. I dic, primordialment, perquè hauríem de referir també, com a fonaments del “miracle”, la prosperitat adquirida per l’explotació del treball forçat a 78 camps de concentració per colossos econòmics com Krupp, Thyssen, Volkswagen o I.G. Farben. Pare aquest últim de gegantines multinacionals com Bayer, Agfa o Aventis, que segueixen donant mostres de bones pràctiques al món globalitzat d’avui (com també Neuman, Siemens, SLC Germany GmbH, etc., per no parlar de la indústria armamentística alemanya, tan pròspera llavors com ara).
Més enllà de les hipocresies, la pregunta és la mateixa de sempre: qui deu a qui?
Deixa un comentari