“El nostre enemic número u és la ignorància. Crec que l’enemic número u per a tots i totes és no comprendre el que està succeint avui al món”
Julian Assange. Hacktivista i fundador de Wikileaks.
I és ben cert. Amb la proliferació dels mitjans de comunicació, especialment dels mitjans digitals, i contemplem mitjans de comunicació també les anomenades xarxes socials, la qualitat i la veracitat de la informació no són per si soles les majors amenaces. Coses absurdes, frívoles, de baix calat, tant social com moral, ens poden escandalitzar a uns, no donar el nostre like o m’agrada de torn, o passar pàgina directament. Altres els compartiran, i fins i tot els posaran d’exemple, o formaràn part del seu argumentari essencial amb la dosi de cunyadisme pertinent.
El que és realment terrible, és la capacitat de modelar les idees, tant les pròpies com les alienes, la iteració incansable com mantres, i la reverberació pertinent dels mitjans tradicionals, televisió, ràdio i premsa escrita amb la clara intencionalitat de tornar realitat un discurs absolutament dirigit, on tot allò que no respongui als interessos del “mercat” (llegim mercat en el sentit més ampli de la paraula, mercat polític i mercat mediàtic culminant evidentment en el mercat econòmic que és la principal font de poder) no pot tenir espai, ni físic, ni intel·lectual o ideològic. Aquest mercat que cal mantenir tranquil costi el que costi, no sigui que s’ensorri la civilització tal i com la coneixem. On diem tranquil, diem en benefici dels de “sempre” i que evidentment, la capacitat mínima d’un canvi de paradigma a favor de l’interès general sigui absolutament nul·la. Woody Harrelson, actor nord-americà va dir no fa gaire: “Vivim en un món completament corrupte, on els governs són un grup d’empresaris que treballen per a un grup d’empresaris més gran i que al capdavall, la gent els importa una merda” ; bona manera de resumir-ho. Bé, seguim. França acaba de celebrar les eleccions generals, i en segona mànega hem tingut tots l’agradable sorpresa que la ultradreta xenòfoba s’ha quedat sense opció de governar quedant relegada a un lloc que no li permet formar govern amb cap altra força política conservadora disposada a això. Però atenció, és clamorós com els mitjans, la televisió, la premsa, la ràdio… han tractat la notícia: “L’extrema esquerra ha derrotat el Reagrupament Nacional de Le Pen”.
A quina “extrema esquerra” es refereixen? Subjau aquí un missatge terriblement perillós que de manera incansable es va repetint des de fa anys, especialment la darrera dècada, on es tergiversa la realitat i de manera molt sibil·lina es llancen inputs al públic general per a la creació clara d’una opinió molt concreta d’acord amb el que els mercats necessiten per a la seva tranquil·litat i per tant, per mantenir la integritat de la seva homeòstasi primordial, créixer al preu que sigui, el cost no és una variable que s’ha tenir en compte. Créixer en detriment del medi ambient, del benestar general (no del dels que ja sabem), dels drets humans, del respecte pel desenvolupament dels pobles, no dels estats… la llista és infinita. Avui la paraula “comunista” ja no significa res del que va significar en el passat, sinó serveix per titllar, com insult, amb connotacions gairebé terroristes.
Han aconseguit que molts creguin que el partit socialista espanyol és realment un partit socialista i que el seu líder, el senyor Pedro Sánchez, sigui poc menys que Che Guevara o Simón Bolivar.
El marge de maniobra sempre ha estat ben mesurat, tot el que se’n surti i representi una amenaça, encara que només sigui una discrepància, s’ha d’aniquilar a qualsevol preu. Les concessions que al llarg del temps ha concedit el capitalisme en la seva vessant més liberal del terme, sempre han estat previstes, fent creure que avancem, que progressem en pro de la col·lectivitat quan sempre ha estat tot pura fantasia. Els que realment van significar una amenaça per a aquest sempre han estat fulminats ipso facto, amb diferents arts, de diferents maneres, criminalitzant, empresonant, desprestigiant amb la complicitat de l’aparell mediàtic com a eina primària.
S’ha traçat una direcció única, on el pensament crític es dibuixa com una anomàlia, una patologia, i que a més, cal curar-la, o eradicar-la. Si ho portem a terreny espanyol, i molt espanyol, l’equació és senzilla:
Quan votem, escollim els nostres representats, aquí resideix un 20% del poder. Sí, només. El 80% restant resideix en organismes, institucions i fonts d’influència tant social com econòmica. Per exemple, el màxim exponent seria el poder judicial. Venim d’on venim, un règim basat en una transacció de poders més que una transició, on el “cafè para todos” es va vendre com una fórmula màgica de concòrdia i pau social. El que no ens van explicar va ser que sota soroll de sabres, es van mantenir els estàndards franquistes en aquestes institucions, i passant de generació en generació, s’han mantingut els mateixos, lustre rere lustre, dècada rere dècada, repetint aquests apel·lant a la “tranquil·litat dels mercats” i als privilegis dels vencedors, on evidentment la renúncia a aquests privilegis no són una opció de normalització, sinó tot el contrari. Aquesta concentració de poder del 80% significa una cosa planerament clara: Quan guanya l’esquerra (avui, l’extrema esquerra) s’assumeix el 20% de la quota de poder, però segueix el 80% restant en mans del franquisme. Per tant, la capacitat de canvi real és un pur miratge. Quan guanya la “dreta” (avui els legítims capdavanters de la defensa del que és correcte, de la constitució i de tot l’intocable) s’assumeix el 100% del poder.
La pregunta llavors és: poden realment opcions progressites, “socialistes”, no conservadores, tenir la capacitat de provocar un canvi real que impacti directament en la vida de les persones i en favor d’aquestes? de prioritzar l’interès general, l’interès comú per davant dels interessos de l’IBEX, dels grups financers, bancs i fons d’inversió i en definitiva de la casta oligàrquica instal·lada? La resposta la tenim tots a l’abast. Tan sols falta preguntar-se si pot o hauria d’haver quelcom més.
Deixa un comentari