Tenia 6 anys

Sabia que la seva mare li feia trenes cada matí abans d’anar a l’escola. Sabia que el seu germà gran li guardava la darrera galeta de la capsa. Sabia que hi havia coses que feien riure i coses que feien plorar.

Aquell matí, una mà petita es va aixecar al costat d’altres mans.

Va mirar el seu pare. Ell també tenia el braç estès.

—Així? —va preguntar.

—Així —li va dir ell.

I ella va somriure.

Els nens confien en els pares. Confien en les seves paraules, en les seves mans, en el món que els expliquen. Encara no coneixen les vergonyes de la història. No els hi toca, o millor dit, no els hi hauria de tocar. No sabia que aquella salutació havia estat el símbol d’homes que van cremar llibres, van perseguir famílies, van empresonar mestres i van enviar nens a morir. No sabia que darrere d’aquell braç estès hi havia milions de vides trencades ni sabia que hi havia nens que havien hagut de fugir de casa seva perquè algú va decidir que no eren prou bons per viure. No sabia res d’això. Només sabia que el seu pare li havia dit que ho fes.

El feixisme no només vol controlar les lleis, els carrers i les fronteres, vol entrar dins de les cases, vol arribar a les escoles, vol que els nens aprenguin abans a obeir que a pensar, abans a assenyalar que a abraçar, abans a odiar que a estimar, vol convertir la innocència en una eina.

I quan ho aconsegueix, no és només una tragèdia, és un perill.

Un nen que aprèn a odiar és un nen a qui li han robat una part del futur.

L’endemà, a l’escola, la Júlia va mirar la seva mestra.

—Per què hi ha persones que no estimen tothom?

La mestra es va asseure al seu costat.

—No ho sé, carinyet.

—Però el pare diu que hi ha gent que no és com nosaltres.

La mestra va agafar un llapis i va dibuixar dues figures a la pissarra.

—Tots som diferents. I això no fa que ningú sigui menys persona.

La Júlia va pensar en el seu amic de classe, que parlava una altra llengua amb la seva àvia, en la nena que vivia al pis de dalt i que portava un nom que ella no sabia pronunciar, en el nen que havia arribat feia poc i que encara no entenia tots els jocs del pati…

—Aleshores —va dir—, ell també és com nosaltres?

—Sí.

—Encara que no parli com nosaltres?

—Sí.

—Encara que no pensi com nosaltres?

—Sí.

Va fer una pausa.

—Aleshores, per què el pare diu que no?

La mestra va deixar el llapis.

—Perquè hi ha adults que volen que tinguem por dels altres. Però tu no has de deixar que ningú et faci creure que una persona val menys que tu.

Va mirar el dibuix.

—El pare està equivocat?

La mestra va respirar profundament.

—En això, sí.

Aquella nit, la Júlia va pensar en la plaça, en les mans aixecades, en el seu pare i en la seva mestra, que li havia dit que no havia de tenir por de preguntar.

L’endemà, a l’escola, va agafar la mà del seu amic.

No li va preguntar d’on venia.

No li va preguntar quina llengua parlava a casa.

No li va preguntar en què creia.

Només li va dir:

—Vols jugar?

I ell va somriure.

Aquell somriure no va canviar el món, no va acabar amb les guerres, no va fer desaparèixer els feixistes però va fer una cosa que el feixisme mai no ha pogut suportar: va reconèixer en un altre nen exactament el mateix dret a ser feliç.

Els nens no neixen amb odi; l’odi s’ensenya, que el feixisme converteix la innocència i la ignorància en obediència, que cada vegada que un adult ensenya a un nen a menysprear un altre ésser humà, està intentant fer del futur una còpia de la pitjor part del passat.

El feixisme és una barbaritat. És vomitiu. És perillós. I no hi ha res que pugui convertir-lo en una cosa acceptable.

Els nens no han nascut per saludar l’odi, han nascut per jugar, per descobrir, per preguntar, per estimar. Han de créixer en un món on cap adult els ensenyi que hi ha vides que valen menys que la seva.

I quan un nen aprèn a donar la mà a un altre , sense preguntar-li qui és, d’on ve o què pensa, allà comença una altra història, la que encara tenim temps d’escriure.