Hi ha frases que cauen com un escopit a la cara. Frases que no només insulten, sinó que retraten una societat que s’està acostumant massa a l’odi, a la simplificació i a la deshumanització. Avui n’he sentit una. Una d’aquelles frases que es diuen sense pensar, amb una barra inquietant, com si fos un comentari qualsevol. Però no ho era. No era un comentari. Era una manera de mirar el món. I, sobretot, era una manera de decidir qui mereix respecte i qui no.
I jo no puc callar davant d’això.
“¿Dónde están esta noche, los sacerdotes y los cristianos de la tierra que representan Su amor y salvación? – ¿dónde están los que no oyen nada de aquellos que imploran a su Dios? ¿En qué oscuro lugar han arrinconado el amor de los hombres? ¿Dónde están la piedad y la conciencia de un mundo que camina hacia su destrucción…?
Ojalá tuviera mil pares de manos y en cada mano miles de armas mortales, y miles de balas para cada arma, y cada una de las balas con el nombre de cada uno de los asesinos de niños – entonces sabría como expresarme.”
Norman Bethune.
“El nostre enemic número u és la ignorància. Crec que l’enemic número u per a tots i totes és no comprendre el que està succeint avui al món”
Julian Assange. Hacktivista i fundador de Wikileaks.
I és ben cert. Amb la proliferació dels mitjans de comunicació, especialment dels mitjans digitals, i contemplem mitjans de comunicació també les anomenades xarxes socials, la qualitat i la veracitat de la informació no són per si soles les majors amenaces. Coses absurdes, frívoles, de baix calat, tant social com moral, ens poden escandalitzar a uns, no donar el nostre like o m’agrada de torn, o passar pàgina directament. Altres els compartiran, i fins i tot els posaran d’exemple, o formaràn part del seu argumentari essencial amb la dosi de cunyadisme pertinent.
Els PIGS, els deutes de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, entre d’altres, però sobretot el que fa referència als pobles del “sud”, que som tan ganduls i malbaratadors… diuen.
Parlem, per exemple, de la d’Alemanya, la seva gran rescatadora per a benefici de l’enginyeria financera i per a tranquil·litat dels mercats.
Per parlar d’aquest deute, no cal recórrer a arguments de caràcter moral o cultural, que, malgrat la seva solidesa i certesa, podrien ser titllats de retòrics per alguns cretins; només caldrà parlar de diners; res de sentimentalismes: real money.
El 1993 em vaig presentar de manera voluntària amb més companys davant dels jutjats de Girona declarant-me insubmís al servei militar obligari (sí, t’obligaven a entrenar-te per a la guerra) i a la prestació social substitutòria. Consideràvem que aquesta última era més aviat un càstig i volia treure valor i significat al fet insubmís desvirtuant la seva acció absolutament política. Demanàvem llavors l’abolició dels exèrcits i no creiem en la resolució bèlica de qualsevol tipus de conflicte.
Recordo un dia que en Lluís, em va dir «Ei, en Hendrix! brutal, quina sensibilitat!!». No se en quin moment exactament, però si em ve a la memòria que alguna vegada jo li havia comentat alguna cosa sobre aquest talentós músic, i a raó d’aquest fet va venir el seu comentari. Recordo perfectament la seva expressió; expressió d’aquell que de cop, sense saber com, havia comprès. Hendrix era únic, no pel seu virtuosisme, ni per la seva posada en escena, era un geni per la capacitat crua que tenia d’expressar emocions, explicar històries sovint descarnades dotat d’una musicalitat psicodèlica i còsmica alhora que fortament arrelada al seu temps, a la seva història y a la seva terra, quasi desenterrant la tradició més oculta del vell Tennesse, encara que ell era de Seattle, Washington.
Baixàvem caminant per l’Onze de Setembre i, de nou, una mirada al parc de l’Arbreda. Feia bona tarda, solet, una brisa suau i gens de fred, ans al contrari, certa caloreta, crec que bufava de sud. Una taula, on toca el sol més que a les altres, a la zona de pícnic propera a les pistes, on com per art de màgia ha aparegut un bosquet amb les seves alzines, la seva ombreta i, repetim, les seves taules. Aquestes amples, de pi de Flandes van dir que eren, i és sabut per tothom que per fer taules de fusta tipus pícnic el millor que hi ha és el pi de Flandes, suposem vaja, l’experta que ens les va vendre ho va dir amb tanta rotunditat que ni tan sols ens va passar pel cap posar-ho en qüestió.
Anem a posar els punts sobre les I d’una santa vegada. Els mitjans de comunicació un cop més obvien fets que esdevenen crucials, per tant, s’han d’ocultar a l’opinió pública, per entendre la situació político-econòmica d’aquesta Europa (per cert, paraula grega) insostenible, prostituïda i violada amb la connivència dels principals actors polítics i econòmics actuals.
Varem quedar-nos quiets, sense dir res al traspàs de poders a Itàlia i Grècia. Els mitjans un cop més passen de puntetes sobre el rerefons del tema i independentment de la desagradable sensació que desperten els nous virreis en un ampli sector de la població. En la pràctica aquest fet suposa reemplaçar “democràticament” els escollits per d’altri, els anomenats tecnòcrates que no son ni escollits pel poble, ni tans sols els resulten familiars.